14 d’abril de 2024
Lucía Gómez
Clara Arbiol
Almudena Navas
Enfront del silenci i la negació del conflicte que ha esclatat, en aquesta carta volem dirigir-nos a l’estudiantat del màster no només per a agrair-vos el vostre suport en aquest procés a través dels diferents comunicats i la vostra presència el 26 de març (fins que us van impedir acompanyar-nos) sinó per a fer memòria del que han suposat per a nosaltres aquests anys en el màster, com a coordinadores o com a part de la Comissió de Coordinació Acadèmica. Per a compartir aprenentatges i fer de pont entre el que escoltem ara, però portem anys escoltant. Per a intentar mostrar la profunditat del conflicte que s’ha obert i les diferents lectures polítiques que conté. Per a intentar escoltar el que dieu. Per a contar el que hem vist i viscut des de dins. Per a polititzar la nostra impotència. Disculpeu l’extensió.
En un comunicat demolidor, expresseu com a estudiantat de primer “Ràbia. Frustració. Por. Decepció”. Sentiments que reflecteixen la vostra experiència viscuda en el màster i denuncieu públicament transfòbia, racisme, classisme, pobresa acadèmica, censura, imposició d’un feminisme excloent i eurocèntric, congelat en el temps, per part d’algunes professores del màster. En un altre comunicat, 70 estudiants de primer i segon i ex-estudiants del màster feu una defensa de la pluralitat epistemològica i feminista, al·ludint a una defensa de TFM on no es va respectar eixa pluralitat ni a les mateixes estudiants i alerteu sobre el risc d’una deriva autoritària en el màster, que es va produir uns dies després. En tots dos comunicats s’aposta per un feminisme que es confronte al patriarcat, però també al capitalisme, classisme, colonialitat, cisheteronormativitat. Posteriorment, una part del professorat extern se suma a la vostra defensa de la pluralitat epistemològica i a la defensa del feminisme com a “casa de les diferències”. I en els diferents comunicats, ens transmeteu el vostre suport com a coordinadores del màster perquè estàvem sent obligades a dimitir per part de la direcció de l’IUED. Diferents veus insisteixen a través del correu en una solució dialogada. Finalment, en el Consell del 26 de març on només una minoria del professorat del màster té dret a vot, no es reflexiona sobre cap dels manifestos, no s’atén la petició de diàleg, s’expulsa a l’estudiantat que vol quedar-se, que voleu quedar-vos i acompanyar-nos i s’executa el pla previst des de setmanes: aconseguir una coordinació del màster que no incomode a la directora de l’IUED i a la seua manera d’entendre el feminisme. Com escoltar, entendre, reflexionar sobretot això?
La necessitat d’un feminisme que qüestione el capitalisme, el patriarcat, el racisme, la cisheternormativitat des de la pràctica quotidiana Poder o contrapoder?
Defenseu en els vostres comunicats la necessitat d’un feminisme que canvie una societat patriarcal, classista, colonial, racista i heteronormativa. Creiem que és molt difícil entendre, teòricament, els engranatges i les connexions d’un monstre amb tants tentacles, i creiem que ens i us continuen faltant eines en les classes del màster. Però el que tenim clar és que eixa politització ha de partir no sols de determinades aproximacions teòriques sinó de la capacitat de confrontar-se cada dia, en la pràctica amb eixes lògiques i això ho hem aprés de moltxs de vosaltrxs. Només així eixa posició deixa de ser paraula buida o impostura i té efectes duradors en el cos i en la nostra sensibilitat.
No podem presumir d’encarnar tota eixa crítica múltiple. En el nostre cas, hem intentat posar en joc una mirada feminista que es confrontara amb la universitat neoliberal, amb el capitalisme acadèmic. Formem part del col·lectiu Indocentia i dos de nosaltres som delegades sindicals de CGT. Per a nosaltres els estudis feministes no són una mercaderia més, un tema de moda ni un tòpic a l’alça en el mercat de l’acadèmia neoliberal. Ens disgusta que es parle de la igualtat com a “marca” que acompanye lògiques competitives que no es qüestionen, que la “perspectiva de gènere” siga un ítem quantificable en processos gerencials d’acreditació, que els plans d’igualtat es construïsquen a partir de metodologies de planificació estratègica, que la programació feminista es convertisca en espectacle innocu. Ens deixen indiferents els problemes que denuncia el feminisme liberal (com dieu en classe, entre bromes, “els problemes de blanques i riques”) o les metes que persegueix: el seu sostre de vidre, els seus lideratges en l’empresa, la seua idea reduïda de conciliació, les seues ambicions individuals (a deganats, a llocs de visibilitat i “poder”) amb les quals cínicament ens volen representar a totxs.
En la nostra experiència a l’aula, hem intentat escoltar els vostres malestars i sabem que la precarietat us travessa, que moltes de vosaltres veniu de classe treballadora i sentiu el pes dels treballs precaris, de l’impossible lloguer, d’horitzons creïbles d’un futur diferent, de les expectatives de les vostres famílies, de la por de fracassar.
Diu Sara Ahmed que viure una vida feminista és convertir-ho tot en quelcom qüestionable. Fer-se preguntes, problematitzar i atrevir-se a sostenir conflictes. Des de la coordinació del màster hem qüestionat la política de la universitat sobre ocupabilitat i emprenedoria (en aliança amb el poder corporatiu, en el nostre cas, el banc Santander): els fòrums d’empreses, els programes de mentorització, la formació en gestió emocional, la construcció del jo marca, l’assumpció de reptes i talent. I per responsabilitat cap a vosaltres, hem intentat oferir una formació alternativa des del màster a eixos programes des de feminismes crítics (ecofeminisme i sobirania alimentària, economia feminista) que us oferisca altres horitzons de futur menys individualistes i competitius. També hem promogut espais per a compartir experiències laborals d’explotació (espais que anomenàvem Vomitem en lloc de Motivem) que partien de necessitats que escoltàvem en classe; hem qüestionat el discurs de la qualitat i els procediments derivats; la política dels rànquings. En les pràctiques en l’itinerari online s’ha obert un qüestionament del procediment que afavoria la contractació encoberta d’estudiants en condicions precàries o la permanència de centres de pràctiques que s’apunten al negoci de la igualtat de dubtosa orientació feminista.
Per a nosaltres, el feminisme suposa un compromís amb el present i un coneixement al servei de la vida, no al servei de l’acumulació de capital, econòmic, polític i en el cas de la universitat, narcisista. Aquest és el sentit de la universitat que defensem i sostenim. Com dieu en el vostre manifest: el saber és un camp de batalla.
No hem assistit a actes buits o protocol·laris, hem intentat escapar de la posició hegemònica i confrontar-nos amb ella, siga dins de la Càtedra d’Economia Feminista intentant que siga un espai plural, que servisca per a la divulgació d’una economia feminista crítica i no perquè alguna incremente el seu CV; siga visibilitzant públicament el que ocorre quan l’estudiantat denuncia situacions d’assetjament i pagant un preu alt per això. Eixe el “poder” del qual hem gaudit aquests anys en unes condicions que cal nomenar: 40 euros mensuals per coordinar el màster i 30 hores anuals de reducció (30 hores anuals que hem multiplicat i que han provocat el nostre desgast).
En la nostra experiència a l’aula també hem aprés, molt poc a poc, de les estudiants que encarneu eixa crítica, el que significa un feminisme antiracista i decolonial, hem escoltat la vostra indignació davant comentaris classistes, racistes o trànsfobs. I ho hem aprés també en situacions concretes dins la institució, quan intentem canviar els requisits de beques perquè les estudiants migrants pogueren presentar-se i escoltàvem el nostre voltant “si no paguen impostos”; quan hem suportat discursos paranoics sobre un supòsit i amenaçador lobby trans; quan es ridiculitzen les posicions dels feminismes decolonials (que venen de llocs on allí les dones són només “víctimes”). Treballem, estudiem, en una universitat europea, un espai de privilegi, un espai implicat històricament en la construcció de coneixement des de posicions colonitzadores. Desmuntar-nos, des de dintre, és possible gràcies al vostre moviment, a no haver estat submisxs davant la resposta tradicional.
Prepararem un arxiu detallat de tot el que hem fet o escrit aquests anys i que servisca de material etnogràfic del coneixement feminista que sorgeix de la confrontació cos a cos. (https://feminismosdisidentesenlaacademia.org/).
Des que va esclatar el conflicte, s’ha obert un diàleg imprevist entre posicions diverses que ens agradaria que continuara, el seu feminisme excloent ha aconseguit que blanques que-no-tenim-formes, companyes de col·lectives antiracistes, estudiants indignades o esgotades estretem el contacte i entenguem el que tenim en comú. Un petit exemple de que el subjecte polític no preexisteix a la lluita mateixa.
Transfòbia, classisme, racisme, pobresa acadèmica en el màster? Una queixa puntual o un problema estructural?
A més del comunicat que envia el grup de primer, nosaltres escoltem durant més de dues hores eixe malestar carregat d’exemples i escenes concretes on es reflecteixen formes de relació classistes, racistes o trànsfobes (diàlegs, comentaris, continguts d’assignatures, formes de relació, dinàmiques docents) en una reunió el 13 de març. També desistiment docent i exigències (de presencialitat, avaluadores) que no s’ajusten a la normativa de la UV. Ens sembla important dir-vos i dir-ho públicament que res del que escoltàvem era nou. El que manifesteu no és un fet aïllat, puntual, sinó que portem anys escoltant el mateix malestar, el mateix guió, el mateix desconcert, passant la mateixa vergonya, a través de reunions col·lectives, a través de tutories o correus individuals. El que ha anat canviant, curs rere curs, és el nivell d’indignació. Afortunadament el malestar esclata i com dieu en el comunicat, ara és “força i lluita”. Malgrat la pressió que esteu suportant per part dels qui us volen rènyer, dividir o fer callar, ens sembla important entendre aquest problema com una cosa estructural que passa en el màster (no en el seu conjunt, sí especialment en alguna assignatura o en una part del professorat) i en la universitat. Però que en un màster feminista cobra un significat diferent. I ens sembla important assenyalar la importància de la memòria en les lluites, recordar que les veus apagades d’altres cursos i que ja són una ombra, troben sentit en el vostre esclat.
La importància de les epistemologies feministes en el màster. Reapropiar-se dels mitjans de producció de coneixement.
Estudiants actuals i d’altres cursos, assenyaleu en el vostre manifest la importància de les epistemologies feministes en la vostra investigació. Volem contar-vos que, amb molt d’esforç, gràcies al suport d’una professora, ja jubilada, que era directora del màster en aquell moment i va confiar en la nostra proposta, aconseguim des de 2010 que, en l’assignatura de segon “Tècniques d’investigació: opcions epistemològiques i metodològiques des d’una perspectiva feminista”, s’apostara per introduir modes feministes de produir coneixement, situat i compromés, que s’oposaren a les desgastades ficcions de neutralitat i objectivitat. Obrir un espai on fóreu vosaltrxs, lxs estudiants, lxs que formulàreu les vostres pròpies preguntes. Això sí, vam haver de suportar l’hostilitat soterrada (i la ironia o prepotència de qui ocupa una posició hegemònica) d’una part del professorat, durant tots aquests anys.
Les epistemologies feministes us han permés, com assenyaleu en el manifest, partir de les vostres experiències, inquietuds i compromís polític. Desaprendre formes de treball acadèmic que us silenciaven. Polititzar el vostre malestar, donar sentit a la vostra investigació, encarnar-la. En aquests quasi 15 anys, els Treballs de Fi de Màster han incorporat temàtiques i problemes que us afectaven, contribuint a desplegar un mapa valuós del desplaçament generacional de polititzacions feministes: lectures situades sobre les diferents formes de violència que suporteu; sobre les formes en les quals el neoliberalisme s’apropia de reivindicacions feministes; sobre la vostra precarietat laboral i existencial; sobre la forma en què patriarcat i neoliberalisme defineixen les vostres relacions afectives; sobre la necessitat d’incloure la dimensió de classe social, sobre el que aporten algunes mobilitzacions feministes; sobre formes de discriminació concretes que suporteu i que tenen a veure amb la transfòbia, la imposició de patrons d’heteronormativitat; sobre el que significa visibilitzar el treball reproductiu, de cures, sobre la vostra experiència davant la reacció patriarcal i feixista; sobre la importància de l’arrelament i les genealogies feministes i de lluita (especialment per part de les companyes d’Abya Yala).
Si vam defensar a les estudiants Paula Gorrias i Noelia Arias enfront del tribunal és perquè presenciàrem (érem allí presents juntament amb altres estudiants que també van expressar la seua indignació o malestar per escrit a la CCA) actituds d’incomprensió i menyspreu al treball exploratori que les estudiants volien exposar, així com un tracte infantilitzador a elles mateixes.
No neguem el dret del tribunal a fer una valoració rigorosa, el que qüestionem són una sèrie de comentaris (“això és una desconstrucció com en el Bulli” “explica el que són les cures com li ho explicaries a un xiquet xicotet” o “dius que les lletres de les cançons que analitzes són feministes però no parlen d’igualtat”) que reflecteixen el seu desconeixement d’altres maneres d’entendre el feminisme (que escapen d’una reivindicació de “igualtat”), d’altres maneres de sostindre i legitimar un treball investigador, d’utilitzar una determinada varietat lingüística del català.
Actituds que ja no eren presents en el màster perquè des de la CCA acordàrem unes “Pautes per al professorat que forma part de tribunals de TFM” on s’incideix en la defensa de la pluralitat epistemològica, en la importància d’entendre el TFM com un procés en el qual també té importància la veu de la tutora i en la importància d’un tracte respectuós. Pautes que no es van tindre en compte. A més d’això, les estudiants van suportar un procés llarg d’impugnació (la seua reclamació enviada a través dels procediments oficials i telemàtics pertinents es “va perdre” estranyament dos mesos quan la resposta ha de donar-se en 5 dies, la comissió que havia de resoldre no es va decidir en una CCA formal sinó que la directora de l’IUED es va autoproclamar presidenta via telefònica i finalment, no van tindre resposta argumentada per part de la comissió d’impugnació que, enmig d’una tensió interna irresoluble, opta per dir “recomanem que aquesta sol·licitud siga traslladada on corresponga”).
Vam recolzar a les estudiants i ho tornaríem a fer. Vam recolzar a la professora Yanira Hermida quan per fer costat a Paula Gorrías a qui havia dirigit el TFM, la presidenta del tribunal va decidir deixar de dirigir la que és la seua segona tesi i el tornaríem a fer. Entenem el malestar del tribunal perquè ens hem tornat incapaços de llegir un conflicte com alguna cosa que va més enllà un atac personal. Intentàrem un diàleg que ens van negar. Però no considerem que això meresca una expulsió.
“Si assenyales el problema, et converteixes en el problema” (Sara Ahmed)
En aquest escenari, volent escoltar-vos i compartint moltes de les vostres queixes sobre classisme, racisme, transfòbia, pobresa acadèmica que no són generals (volem creure), sobre la persistència d’un enfocament que prioritza l’agenda d’un feminisme liberal i sobre formes d’avaluació que sotmeteu a crítica, què hem fet? O millor què hem pogut fer?
La posició era (estructuralment) complicada. El professorat no sempre es caracteritza (no sempre ens caracteritzem) per l’autocrítica i més si la crítica qüestiona el nostre encertat “saber”.
Hem expressat el problema i hem intentat fer modificacions en determinades assignatures que sempre han estat en l’epicentre de les crítiques. La nostra capacitat d’incidència ha sigut mínima en determinades “assignatures fortalesa”. En una d’elles, del primer quadrimestre, qüestionada any rere any i amb una denúncia el curs passat per transfòbia a la Síndica de Greuges, pressionades per lxs estudiants i entenent les raons de l’incendi, demanem a la directora de l’IUED (que es col·loca en posició de tutela del màster i, quan no l’aconsegueix, executa la dimissió de qui li incomoda) que ens deixara incorporar almenys una professora nova en eixa assignatura, que sí que connectara amb les estudiants i enriquira l’assignatura. No va acceptar eixa incorporació. En la segona, del segon quadrimestre, fer-nos eco de les crítiques de l’estudiantat (per raons diferents a les de l’assignatura anterior), presents també curs rere curs i que van aconseguir un nivell públic i més intens en la pandèmia, ens va portar a un conflicte continu i a un enuig de qui se sentia interpel·lada.
Cada vegada que hem transmés una queixa de l’estudiantat (una sessió sobre cooperació, desenvolupament i microcrèdits amb una clara mirada colonial; una imatge d’un Congrés sobre Cura, Igualtat i Diversitat secundat per la Càtedra d’Economia Feminista que indignava a estudiants per a les quals el treball de cures no és un espai precisament idealitzat) hem trobat respostes defensives i de rebuig personal i al missatge. Cap interés a comprendre que estem en un espai plural amb sensibilitats que xoquen o a preguntar-se: qui són les nuestrxs estudiants? quines són les seues condicions materials? i els seus interessos o compromisos? Cap interés a obrir un diàleg incòmode. Creiem en la pluralitat feminista del màster i estem convençudes que diferents mirades poden conviure però això requereix acceptar la premissa inicial que determinat professorat nega: que existeix un conflicte entre diferents mirades feministes (i que hi ha límits, que la transfòbia no és una “opinió”). La solució “còmoda” i patològica ha sigut matar les missatgeres (“qui s’han cregut que són?”), ja sabem que som “maleducades”, “violentes”, sense “formes”, sense “les vostres formes”, “les seues formes”, les úniques possibles. Així, una aliança entre les “ofeses” el 26 de març va bastar per a esborrar-nos d’escena. Entenem la incomoditat del professorat implicat davant la nostra posició, però només expressàvem mirades diferents que estan en el nostre espai feminista. No érem el problema, expressàvem que hi havia un problema.
Estudiants clients, estudiants calladxs, estudiants menors d’edat
En aquest procés de coordinació del màster, hem intentat seguir una orientació: posar-vos en el centre. Considerar-vos subjectes amb capacitat de decisió i amb capacitat d’acció. Suposa, com diria bell hooks, “prendre-us seriosament”.
Per a nosaltres és important diferenciar aquesta orientació de la posició d’estudiants-clients on us col·loca la universitat neoliberal. Estudiants als quals cal satisfer a partir de les “enquestes de satisfacció” i amb els quals hem de mantindre una relació protocol·litzada i contractual a través de les “guies docent ”. Formes de relació que la pandèmia va aconseguir presentar com a insostenibles, objetualitzadores, part de la pedagogia de la crueltat de la qual ens parla Rita Segato. Per això, hem volgut obrir espais oberts de diàleg, d’intercanvi, de discussió. Entenent l’aula com a espai comú que val la pena sostenir i cuidar i al marge de lògiques rendibles.
I ens indigna la posició d’estudiants menors d’edat, manipulables i manipulats, massa exigents on heu sigut col·locadxs en aquest conflicte d’una banda del professorat. És inacceptable que, després de llançar dos comunicats trencant un silenci que costa trencar (per pors que expresseu i que es deriven de posicions asimètriques), hàgeu de rebre consells o retrets vetlats a l’aula (des del mateix dilluns 25 de març) i fins i tot, dinàmiques ridícules “escriu les teues sensacions en el màster” per part dels qui són incapaces de considerar-vos adultxs. En 2019 en un taller que titulàrem “Les violències de la universitat neoliberal: igualtat com a marca, despolitització del coneixement i captura de la subjectivitat” denunciàrem públicament, en el VI Congrés d’Economia Feminista, els missatges que algunes professores de la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació van enviar a estudiants del curs on un grup d’estudiants es van atrevir a denunciar a un professor per assetjament, buscant testimoniatges que sembraren dubtes sobre el que referien lxs qui denunciaven. Coneixem com s’actua en casos d’insurrecció, de qüestionament. És vergonyós que quan demaneu com a estudiants a la nova CCA que el professorat extern que ha signat la “Carta de suport” es mantinga en el màster, us responga la nova coordinadora negant el conflicte i tot el que està en joc “és que, si es volen anar, no podem fer res, és com en una relació de parella, si algú es vol anar, doncs…no podem fer res”. No, Toya, no. El professorat extern no vol marxar però expressa el seu malestar i es posiciona en el conflicte perquè coneix el que passa en el màster, defensa un diàleg que impediu. Pobresa acadèmica dieu com a estudiants. Nosaltres afegim pobresa política, pobresa relacional. Ens alegrem del contacte iniciat amb sindicats que us donen suport i representen.
I és incomprensible, en un màster feminista, que quan ens arriba una denúncia per problemes greus de convivència des d’un grup d’estudiants el curs passat per comentaris masclistes i racistes d’un company, no es prenguen mesures. Perquè es posa en dubte la paraula de les estudiants que són les que han sigut a l’aula. Perquè «cal assegurar-se» «perquè no totes les professores ho han percebut igual». No obstant això, les mesures s’activen immediatament quan es descobreix casualment la identitat del subjecte en qüestió i els problemes que també ha generat en algú externx al màster (i que lamentem). En eixe moment sí que es duen a terme totes les accions possibles (carta a les vicerectores d’Estudis i Igualtat) perquè es comprenga que, nosaltres, les professores tenim dret a negar-nos a dirigir-li el TFM. Estem d’acord en eixes accions que s’estan duent a terme i les recolzem. El que volem remarcar és que les queixes de les estudiants que quotidianament patien el problema no van tindre força suficient És que la paraula de lxs estudiants del curs 22-23 no era vàlida? què ha canviat d’un curs a un altre? què aporta aquesta informació addicional si ja sabíem com es comportava en classe? quina falla en la nostra sensibilitat feminista enfront de les violències? Aquesta ha sigut la segona “raó” per la qual mereixem el cessament, però eixes preguntes les continuarem fent.
El professorat extern. Una docència viva.
La forma que hem trobat de poder respondre a les vostres peticions de mirades feministes vives que us ajudaren a entendre la vostra realitat, ha sigut a través de la figura del professorat extern. En el nostre període, partint del que ens comptàveu en les reunions que hem tingut, hem volgut comptar amb Yanira Hermida i Begoña Ribera introduint una mirada decolonial enfront de tantes perspectives eurocèntriques. Marta Malo encarnant un altre sentit a la producció de coneixement, una investigació militant al servei de les lluites i des del feminisme sindicalista. Yayo Herrero, Amaia P. Orozco i Astrid Agenjo obrint preguntes des dels ecofeminismes i l’economia feminista que us ofereixen una mirada radicalment diferent per a llegir el present i us connecten amb problemes urgents, pròxims, invisibilitzats per perspectives hegemòniques. Dau G. Dauder des dels activismes feministes en Salut. I des de l’itinerari virtual Mireia Gil des del municipalisme feminista.
Volem agrair sincerament el suport del professorat extern. La defensa de la pluralitat epistemològica, del feminisme com a casa de les diferències, del nostre treball en la coordinació. Malgrat ser “externxs” coneixeu a fons el màster per la relació que establiu amb l’estudiantat i el que representeu és essencial en el màster. Valorem enormement la solidaritat amb nosaltres en temps de “salve’s qui puga”. El suport i alé a les posicions perdedores, una cosa impensable en les regles de joc que defineixen el capitalisme acadèmic. Amb el vostre suport explícit, ens heu fet oblidar actituds difícils d’entendre al nostre voltant, companyes que només recolzen en privat o que s’apunten ràpidament al cavall guanyador, actituds que, encara que són freqüents en la universitat, fan mal.
Entenem que l’espectacle que heu presenciat us desanime a l’hora de continuar, però us demanem que us quedeu, que continueu formant part del màster pensant, sobretot, en l’estudiantat. Que ens ajudeu a construir una acadèmia crítica i plural en la qual sí que capiem totes. I l’aula és un espai on viure la universitat amb sentit.
El 26 de març. De la Casa de les Diferències al Castell del Vampir
El que va ocórrer el 26 de març va ser un espectacle sense disfresses d’eixa universitat autoritària i patriarcal que volem canviar. Malgrat el conflicte obert, malgrat les diferents peticions de diàleg, la resposta va ser difícil d’oblidar: estudiants desallotjadxs quan demanen explícitament quedar-se, acompanyar-nos i gens d’interés a deixar-se afectar, a escoltar el que denuncien els diversos manifestos rebuts. Només respostes defensives i cares de drama per les “formes”. Qualsevol interrupció del no-res soporífer que caracteritza l’IUED en la qual vivim és qualificada de “violència” Quines lluites històriques de dones de les quals que disseccionen i converteixen en un paper ha seguit les seues “formes”? Si que hem anat cap enrere, sí. Entenem que la violència és una cosa que s’exerceix de “dalt” a “baix”, o no? Els manifestos expressen rebuig a una violència que suporten, que suportem, rebuig a una manera d’entendre la universitat o el feminisme. I en tots ells hi ha un esforç a transformar el personal en polític.
Des de l’altre costat, des de la direcció de l’IUED l’esforç és l’invers: transformar el polític en personal i pensar que amb cremar-nos en la foguera a tres de nosaltres, tornarà l’ordre. Perquè qui es pot permetre l’ús de la força o expressant-ho amb claredat: qui porta setmanes aconseguint els vots necessaris per a executar el pla previst, vol silenci. Encara que de lxs 48 profesorxs del màster només una xicoteta part estiga representada en el Consell i tinga dret a vot.
El que hem vist i viscut, estudiants i professorat dissident aquest temps i especialment en el consell del 26 de març, ens fa pensar que l’IUED actual és un espai esgotat que no acull la pluralitat feminista. Algunes portem anys reclamant que s’òbriguen debats sobre les nostres diferències internes i que es convertisca en problema la nostra relació amb l’acadèmia neoliberal.
Així mateix, compartim amb el professorat extern que “les condicions en què la nova direcció de la CCA del màster assumeix les seues responsabilitats ens impossibiliten generar una relació de confiança” Manifestem la nostra desconfiança no només perquè efectivament representen una línia d’afinitat feminista i personal per la directora de l’IUED (Coordinadora feminista, REUNIFEM) que no representa les diferents sensibilitats polítiques del màster (una línia ideològica tan legítima com ho són unes altres que no volen escoltar). Sinó perquè ens costa entendre que, en un context on l’estudiantat pren la paraula i obri un conflicte greu i ens manifesta el seu suport obert com a coordinadores del màster, en eixe context accepten un “càrrec” i ser part d’una operació plena de preguntes sense resposta. També ens costa entendre que, sabent que les dues coordinadores no volíem seguir per problemes de salut i així ho portem manifestant des de fa mesos, es vete la presència d’Almudena Navas en aquesta nova CCA.
D’ara endavant volem articular un espai de resistència i obertura. Un espai no per a guanyar sinó per a disputar. Un espai que es confronte tant amb la forma jeràrquica i patrimonial d’entendre la universitat com amb un feminisme que nega les diferències i que quan emergeixen, les expulsa. D’una banda, ens considerem part del màster, ens considerem part de l’IUED, ens considerem part de la universitat i qualsevol intent de represàlia a les veus dissidents serà contestat des dels espais sindicals, des dels mecanismes i procediments que intenten protegir-nos de les arbitrarietats. Convertirem el privat en controvèrsia pública.
D’altra banda, aquestes setmanes, el Consell de l’IUED del 26 de març, les trobades i les converses mantingudes ens han mostrat que s’ha obert una escletxa que no es pot tapar, hem experimentat una altra manera de fer universitat. Una altra forma viva de relacionar-nos. Hem trobat la potència de la paraula i els afectes. D’espais que no es regulen per normatives, jerarquies o protocols i que només per existir desafien les tendències autoritàries de l’IUED i les violències institucionals. Perquè ens desborden, perquè estan vius. Amb les estudiants d’ara i d’altres cursos que heu sigut ací, que ens heu escrit i acompanyat. Amb les col·lectives. Amb les profes del màster (externes i també de la UV) que no s’han deixat portar per la por i han pres la paraula, s’han fet presents. Espais no per a rendibilitzar sinó per a construir el comú. Espais sense ànsia de poder però amb l’alegria de la potència.